Amb un interval de 8 minuts entre mig, sent que el film dura dues hores i mitjanes (més o menys), he vist amb més que molta satisfacció la pel·lícula «Watchmen«. Una adaptació (de les tantes que donen voltes avui dia) d'un còmic de gran repercussió als Estats Units.
El film, plantejat sota un concepte de total realisme a la imatge, trenca amb la nòmina només pel que fa als «herois» i dolents. Narrant un moment particular en la història dels protagonistes, pren el factor temporal, i el social com a determinants d'un desús, un temps gastat, un «envelliment» de l'ésser, fins a descobrir que l'essència no es burla mai.
Plantejant temes de profund calat, l'ésser com a humà, i com a essencial, es presenta sota les premisses més descarades de vegades, i més simplistes en altres. Com poques de les pel·lícules que avui es poden veure, toca temes d'alt compromís humà, amb la cruesa que el còmic defineix. El color de la sang s'enregistra a la memòria, així com les mutilacions que formen part de l'espectacular poesia que el film distingeix.
He sortit encantada amb allò vist, així com també podent dir, a viva veu i amb l'alçada que implica, que s'acosta a allò sublim en concepte, encara que visualment no ho arribi. I és que com sol passar en aquest tipus de super produccions, sempre hi ha alguna cosa que sobra. Però puc perdonar els excessos, els sobrants. Recomanable? Per descomptat, lectors estimats.