A dia d'avui no m'imagino que un dels grups que apareixen aquests darrers anys siguin capaços de marcar 3 generacions, dificilíssim, i més quan el que primer se'm ve al capdavant (Coldplay) ha editat un àlbum tan intranscendent com aquest últim “Mylo Xyloto” (2011).
REM estan fets d'una altra pasta, abanderats de l'escena alternativa nord-americana als vuitanta, van començar com una bona banda post-punk que aviat van saber trobar aquest equilibri entre la contundència i l'emotivitat i que van lliurar una sèrie d'àlbums que van calar fondo en els oients més espavilats, després van iniciar una altra etapa, la més gloriosa, just quan va arribar el seu contracte amb una discogràfica major com Warner. Amb "Verd" (1988) el grup va començar la seva escalada cap al bany de multituds que es completaria amb “Out Of Time” (1991) i el magistral “Automatic For The People” (1992).
Posteriorment el grup va intentar viure de la seva música amb dignitat sabent que semblava difícil quan pràcticament havien ofert el millor d'ells mateixos, però quan ja ningú esperava res d'ells va arribar “Imitation Of Life” l'inoblidable single que va presentar “Reveal” (2001) i van tornar a enganxar una altra generació. Van seguir discos millors i pitjors però sempre mantenint una qualitat òptima, per arribar a sorprendre una altra vegada amb la feresa que presentava “Accelera't” (2008).
I tot això ve a tomb que aquest recopilatori rememora tota aquesta grata història de la música popular, a manera de gemmes d'incalculable valor ordenades cronològicament, estan pràcticament tots els temes que han d'estar (Ràdio Free Europe, Fall On Me, The One I Love, Orange Crush, Losing My Religion, Man On The Moon, Everybody Hurts, Imitation Of Life…).
Uns discos amb més pes, algunes absències destacades (les que primer se'm ve al capdavant són “Drive” o “Find The River”) però en general estem parlant de l'antologia definitiva del grup, el testimoniatge per a les generacions venidores de perquè REM van ser tan grans al llarg de 3 dècades.