Tenia curiositat per veure Petita Miss Sunshine, potser la pel·lícula revelació de la indústria nord-americana d'aquest any, colant-se fins i tot en la lluita pels Oscar i sent en aquesta cerimònia molt aplaudida pels periodistes allà acreditats, així que la vaig visionar amb totes aquestes bones referències . Bona pel·lícula, sí senyor, encara que potser els elogis siguin exagerats des del meu punt de vista.
La família Hoover són un grup del que als Estats Units anomenen 'perdedors' o 'fracassats' (si allà et posen aquesta etiqueta, estàs mort). Es dóna la paradoxa, però, que el pare de família està obsessionat a assolir l'èxit i creu que té la fórmula per arribar-hi en només vuit passos.
Una mare amantíssima, el seu germà amb tendències suïcides, el fill que fa vot de silenci per pura rebel·lia juvenil, un avi heroïnòman i una nena obsessionada a ser Miss Univers formen aquesta peculiar família. Tots s'embarquen en un esbojarrat viatge per acompanyar la petita al certamen de 'Petita Miss Sunshine'. La major part de la pel·lícula es converteix en una 'road movie' amb influències diverses com 'Aquest mort és molt viu' o 'Dos ximples molt ximples', encara que amb estil molt més refinat.
Com els Simpsons, les dones juguen el rol de la diligència, mentre els homes són tots ells extremistes, sent l'homosexual amb tendències suïcides el més centrat de tots. El film reprèn certs arguments d''American Beauty', però li capgira i el presenta amb tots els cànons de la comèdia.
Digna de veure's, sens dubte. Bona feina dels actors, bona banda sonora i una narració senzilla i sense ostentació.