El darrer film de el director argentí, Mariano Llinàs, Es diu «històries Extraordinàries«, I mai a un film li va quedar millor el títol.
Guanyadora de l'BAFICI 2008, la desena entrega de la mateixa, amb una durada de 4 hores, amb dos intermedis de 10 minuts, es divideix en tres parts, d'una hora i mitja cada un. Narra tres històries diferents, que en cap moment es creuen, però que les va intercalant a mesura que la tensió, emoció, expectativa augmenten.
Una banda sonora impecable, una veu narradora que passa de Daniel Hendler, a Veronica Llinàs ja Minujín, relatant tots i cadascun dels episodis, barrejant amb total virtuosisme l'aspecte literari amb el visual, per generar el tan propi efecte d'aquesta disciplina, que és el Fet Audiovisual.
Mai millor aconseguida la conjunció per a la creació d'el tercer sentit tan famós per aquell montajista rus que tant va saber ensenyar-nos. El film, amb els personatges de X, Z i H (ja que no tenen més noms que les inicials), ens condueix per situacions completament inversemblants, irreals fins i tot, però que es donen amb la naturalitat amb que la vida mateixa es dóna. Per tant, res es força, ni tan sols el diàleg que podria no pertànyer-li.
He de dir que, malgrat una durada que molts podrien qualificar d'exagerada, no fa més que enaltir la magnànima creació de Mariano Llinás (qui no només guiona i dirigeix, sinó que també protagonitza una de lashistorias).
No per res és el que és. Actualment s'exhibeix al MALBA, els diumenges a les 18:30 hs. Recomanable, exageradament recomanable ...
I com més, en funció al meu gran apassionament pel film, els deixo el que Mariano Llinàs va escriure a l'respecte del seu treball. Una cosa que crec nua i vesteix molt ...
«Heus aquí, doncs, aquestes" Històries Extraordinàries ". Aquí van; poc és el que puc afegir als seus més de quatre hores de cabalós relat. He escrit el film, l'he dirigit, actuo en ell; comentar-públicament potser és un excés difícil de perdonar. Intentaré, doncs, atenuar en el possible aquesta massa.
Com és sabut, el Segle XX ha estat testimoni d'un fenomen estrany: Per primera vegada, la idea de narració s'ha vist divorciada de la idea d'argument. Comptar alguna cosa ja no va ser, necessàriament, explicar una història; el primitiu impuls de narrar es va veure alliberat definitivament de ser una infantil sèrie d'avatars i sorpreses i va assumir com a terreny d'acció l'Univers sencer, encara en els seus racons menys memorables: Les distraccions, els oblits, els equívocs, els llocs buits, els moments en què no passa res van fer la seva fulgurant i orgullós ingrés a la literatura i als el cinema. L'argument (que abans fos la condició de possibilitat de tot relat) va ser vist llavors com una vel·leïtat d'altres temps, com una mera coqueteria ornamental. ¿Quin lloc ocupa llavors, en aquest panorama escèptic, la nostra populosa novel·la cinematogràfica? Què vénen a fer a aquest vell i cansat món els seus enginys i tortuositats argumentals? ¿Per què? Doncs bé: El nostre propòsit, el nostre desmesurat propòsit ha estat experimentar amb els vells déus oblidats de l'aventura i la intriga i, d'alguna manera, tornar-los a la vida. És possible, encara en els nostres temps, desenterrar les grans ficcions sense per això executar una acció nostàlgica o anacrònica, un trist ball de màscares vuitcentista? Aquest interrogant (que encara no em sento capaç de respondre) ha estat el que ha donat alè a l'film. En el poema que serveix de pròleg a "Treasure island", el mateix Stevenson es pregunta si encara són possibles les grans històries d'aventures, si encara és possible per a ell ser el que van ser els ignots Ballantine, Kingoston o Cooper sense caure en el ridícul o la indiferència. Doncs bé, direm nosaltres, És possible, en aquests borrascosos dies, ser Stevenson?
Dos afanys regeixen, segons crec, el curs d'aquestes històries: La felicitat dels viatges, la felicitat de narrar. Hem evitat, segons crec, la fàcil temptació de plantejar les dues activitats com anàlogues. Qui les hagi exercitat sap bé que són molt diferents, i que una cosa és la quieta i cerebral elaboració de trames i d'històries i una altra la feliç sèrie d'incomoditats que comporta el fet de viatjar, de deixar-se portar cada vegada més lluny per les ciutats i els camins. Stevenson (una altra vegada Stevenson) ha escrit "Amb la llum encesa, al costat de el foc que riu, al esfilagarsat atles segueixo recorrent camins interminables". En efecte, l'home de lletres que, des de la tranquil·litat de la seva taula de treball somia amb distàncies i terres llunyanes, i les comunica a molts altres homes igualment sedentaris constitueix una de les paradoxes més feliços de la literatura. Puc dir, amb orgull no exempt de vanitat, que aquesta paradoxa no ha estat nostra, que els que vam fer aquest film hem viatjat, que els "camins interminables" de la Província de Buenos Aires han sabut amb insistència de nosaltres, i que els hem recorregut d'un costat a un altre feliços i apassionats, com a bons mariners. Viatjar no ha estat per a nosaltres un fet psicològic sinó eufòricament físic. Una paraula anglesa (aquestes paraules de les que el castellà mai ha estat capaç) defineix, segons crec, l'esperit que ha governat l'execució d'aquest film: Wanderlust, la luxúria de la vagabunderia, l'avidesa pel moviment i la deriva. Aquesta ha estat la nostra única bandera: Demostrar i demostrar-nos que l'aventura i el risc són encara territoris possibles per al cinema. Que un film pot ser fet en les rutes, i que aquest infinit laberint de rutes pot constituir-lo.
Quan jo era petit, els meus caps de setmana i les meves vacances, les meves lectures de "Les mil i una nits", de Doyle i de Verne, transcorrien a les afores d'un poble de camp. Mentre els llibres em parlaven de Londres, dels dels mars de la Xina i els deserts d'Aràbia, la realitat m'imposava la malenconiosa i quotidiana plana. Sé que d'aquesta desavinença neix avui aquest film, però m'agrada pensar que és el dolç paisatge de Buenos Aires el que acaba per imposar-se. Que, tot i que el poblen fets meravellosos, misteris, inundacions, incendis i feres salvatges, aquestes excepcions pesen menys que cadascun dels seus paradors desèrtics, que els seus rutes provincials, que la música de les ràdios de poble, dels molins, dels colomers i les casuarines. A aquest paisatge és que està consagrat el film, i crec parlar pels meus companys a el dir que aquest és ja, i d'ara en més, el nostre paisatge. A aquest repetit i hospitalari univers és a qui ara, en nom de tots, va homenatjar, salutació i agraeixo. ¡Salut, Món Univers! Sempre de viatge!
Mariano Llinàs
Setembre de l'any 2008 »