El film «El curiós cas de Benjamin Button«, en primera instància, m'ha xocat, sent que inicia igual que la nefasta pel·lícula «Titanic«. Recurs massa usat al cinema nord-americà, explicar una història, per mitjà d'una altra que sempre està protagonitzada per una velleta a mig passatge per a l'altra banda. Ella, protagonista avançada, postrada en un llit d'hospital amb la seva filla, veu acostar-se el final, alhora que, a fora, hi ha, estranyament, un huracà per arrasar amb tot.
Ara, la pel·lícula no destaca per un virtuosisme estètic, ni tan sols ètic. Es planteja sota una línia argumental que aplaudeixo amb llàgrimes als ulls, sustentada per l'excel·lent relat de l'escelent escriptor Scott Fitzgerald. Molt més es podria haver explotat sobre els variats recursos que sobre la taula hi havia per emprar. Em va semblar poc jugada en diversos aspectes. Però, per altra banda, la considero força més humana del que podria. Una cosa molt íntima es genera amb els actors, que crec que excedeix les paraules.
L'art és una cosa que realment està impecable, així com les actuacions, principalment de Cate Blanchet, una dona a la qual donaria la vida pel seu talent i belleses. I és que enlluerna amb una capacitat física de ser, que realment ho deixa a un esbalaït. Brad Pitt no està impactant, sinó que està correcte en el seu paper, encara que podria haver donat més, si el director li ho hagués sol·licitat. Crec que està perfecte, en relació amb allò que la pel·lícula aposta sobre si mateixa. Esperava molt, això segur. La temàtica és enlluernadora, innegable, però no puc dir que sigui una pel·lícula que haurà de passar a la història pel seu brillant desplegament. Crec que només és una pel·lícula que està força bé.