Erin s'entesta dia rere dia a guanyar-se els seus estudiants malgrat el seu obstinat rebuig a tota forma de participació a les classes. Però la realitat del gueto no triga a imposar-se. Una colla llatina de la seva classe presencia un tiroteig originat per qüestions racials; un altre dia la professora intercepta una desagradable caricatura racista. Erin aprofita aquests incidents i els converteix en elements d'aprenentatge dinàmics. Així es produeix una transformació a l'aula: els alumnes comencen a escoltar i l'Erin s'allibera dels seus idealistes prejudicis i accepta sentir les històries que li expliquen els nois sobre els mals carrers on han de sobreviure a una guerra no declarada. Erin comença a connectar amb els membres de la classe. Els porta discos de música urbana i llibres sorgits d'un altre tipus de ghetto, com “El diario de Ana Frank”, i amb aquestes simples eines els obre els ulls a l'experiència de la lluita dels que han patit la intolerància fora de les comunitats a les que els nois pertanyen. Sabent que cadascun dels seus estudiants té una història per explicar, Erin els anima que escriguin un diari amb els seus pensaments i experiències. Després de compartir-ho amb els altres, cada alumne veu que els seus companys viuen una situació semblant a la seva; i comprenen per primera vegada que hi ha més horitzons a la vida que esperar a arribar viu als 18. Els diaris dels nois deixen de ser deures de classe i es converteixen en un instrument d'afirmació vital; i el contacte amb els seus estudiants afecta Erin molt més profundament del que ella hauria pogut imaginar.
No és comú al món de la docència el reconeixement i agraïment a un professor. El bon mestre dóna gratuïtament i si hi ha moments de gratitud, no solen ser una cosa immediata, sinó a llarg termini. Tot i això Erin Gruwell veu recompensat els seus esforços al final de la història. A més, força pagament fa al nivell personal (per la ruptura amb el seu marit) per arribar a aquest èxit.
Em sembla que Erin va tenir un gran coratge, saltant-se en part les pautes del centre on treballava, jugant-la amb el seu marit, i lluitant per aconseguir treure el millor d'uns alumnes que sens dubte estaven envoltats de les pitjors i més variades circumstàncies socials. És una pel·lícula molt recomanable, per a alumnes i per a professors, perquè vegin l'entusiasme i la vocació docent en el seu significat més gran, arribant així al difícil èxit recíproc de l'educador que aprecia la seva classe i és correspost.
A nivell cinematogràfic cal esmentar que malgrat tenir alguns patrons convencionals del cinema nord-americà, no tota la muntanya és orenga, i que la pel·lícula tingui alguna connotació de “americanada” no la convertirà en una mala pel·lícula només per aquest fet. Per mi és una bona pel·lícula i molt recomanable per a qui vulgui submergir-se en la polèmica problemàtica del desinterès dels alumnes en el sistema educatiu actual. Una de les coses que m'ha agradat més és la gran confiança que mostra la professora en el potencial dels seus alumnes.
Més informació - Cinema i educació: 'El miracle d'Anna Sullivan'
font - Els dinosaures també tenen bloc