'Cançons per a robots romàntics', el nou àlbum de Fangoria, ha sortit avui a la venda i ja es troba disponible a les plataformes de streaming habituals. Ara sí que es pot dir amb coneixement de causa que Fangoria acaba de publicar un dels seus millors treballs en anys. Això no vol dir que assenyali amb el dit acusador cap dels seus discos, però sí reconèixer que tot el que va venir després d''El extraño viaje' (2006) em va sonar força repetitiu… divertit i ballable al màxim… però repetitiu.
Els dos singles que han servit d'avançada a l'estrena d'aquest nou àlbum, 'Geometria polisentimental' i 'Festa a l'infern', semblen haver estat escollits a consciència per mostrar quin és el pas endavant que 'Cançons per a robots romàntics' ens mostraria, passant d'aquest aire Pet Shop Boys que havien adquirit i que havien sabut explotar al màxim, a una barreja explosiva i perfecta de seqüències rebentapistes d'avui amb melodies i cors que ens porten de nou aquells èxits petards genials dels 70-80 que tants dissabtes haurem ballant fins a les i escaig del matí, cantant-los fins a esgarrapar-nos. L'exemple perfecte seria una pregunta: «Com sonarien avui Baccara?» La resposta la tindries a la tornada d''Il·luminats'.
'Cançons per a robots romàntics' no ha sortit d'una discurreria... ha estat parit... i així els ha quedat, és clar.
Totes les cançons d'aquest nou treball de Fangoria et saben mostrar als Alaska i el Nacho de sempre amb aquest pas endavant en la producció que molts fans demanaven des de feia temps. Després de la primera escolta es fa complicat descartar alguna cançó, ja que totes, en major o menor mesura, aconsegueixen oferir-te alguna cosa, ja sigui el gir de la melodia i la lletra en una tornada o simplement un cor, però et sonarà tan, tan bé , que acabaràs escoltant el disc complet una vegada i una altra, des de la pilota més ballable ('Voluntat de resistir', 'Geometria polisentimental, 'Festa a l'infern') fins a la cançó més fosca ('Deliris d'un androide cardat', ' La processó va per dins').
Toca aplaudir la qualitat de la producció d'aquestes 'Cançons per a robots romàntics'. No sé si Nacho i Alaska han estat més inspirats o si simplement tenien totes les ganes de publicar aquestes cançons, però és que no hi ha tema que soni descuidat o fet en cinc minuts.