Disney i Dreamworks han tingut al llarg de la ùltima dècada coincidències espantoses (llegiu amb ironia). Primer Dreamworks va treure Antz i Pixar li va treure Bestioles (A bug's life). Després, quan Dreamworks va treure The Road to El Dorado (Camí a l'Daurat), Disney li va respondre amb Les bogeries de l'emperador (The Emperor 's New Groove). La història es va repetir amb Buscant en Nemo i El Espantatiburones, quan Disney la va deixar anar primer i després vam tornar a veure-ho amb Vida salvatge i Madagascar.
A finals de l'any passat vam veure Flushed away (Dreamworks), una història sobre un ratolí londinenc anomenat Roddy St. James, i misteriosament (afegir més ironia a la lectura) ara ens apareix una història de Disney sobre un rat, anomenada: Ratatouille.
Crec que ha d'haver un delator en Dreamworks. O a Disney.
Aquesta rata és parisenca que es diu Remy, té un olfacte refinat, gairebé com un Jean Baptiste Grenouille (el de l'Perfum) versió rosegador, i que somia amb convertir-se en un gran xef. A la rata se li apareix el fantasma del seu ídol culinari, el xef Auguste Gusteau, i ho ajuda a convertir un rentaplats en l'estrella de la cuina parisenca.
La lluita entre el que has de fer pel teu entorn i el que vol fer el teu cor és el dilema de la rata, que encara que amb ulls tendres no va deixar de semblar-me fastigosa.
La història és bona, ben portada, entretinguda i ben estructurada. La pel·lícula em va agradar, i pels meus comentaris sabran que he estat molt exigent últimament, però rata i menjar, són dos conceptes que encara no concebo junts, i que de no deixa d'estar present en tota la pel·lícula.
Les rates em repugnen. ¿Perquè no se'ls va ocórrer ficar un peix. Fins a una aranya cuinera hagués passat. ¿Perquè no un pollastre? Kitchen Chicken, hauria sonat bé.
El punt és que la rata no em va agradar. No sé com serà a Paris, però aquí, això fa fàstic. M'acabo d'adonar que sóc Zemmifobico.
La meva recomanació: Vegin la pel·lícula, i vagin sopats. No vagin a menjar després de veure-la.
No, no em sembla tendra