He trobat al lloc MundoCine un article que m'ha semblat excepcional, tant en la forma com en la temàtica. Homenatjant l'excel·lent actriu Juliette Binoche, Marc Monjo ha fet una excel·lent feina. Aquí deixo l'article perquè gaudeixin.
«Passat els anys l'actriu Juliette Binoche s'ha convertit en una referència important i significativa del cinema europeu.
No té el nervi, la resolució en el gest, potser la personalitat d'Isabelle Huppert, però sí que ofereix a canvi un rostre (la fascinant geografia que el director ha d'explorar amb la càmera, deia Dreyer) la característica del qual no és la bellesa o espectacularitat, sinó una qualitat d´introspecció.
Penetrar a la mirada de Juliette Binoche és ja un acte poètic, una vista també al nostre propi interior; potser sigui simplement màgia, o la conjunció extraordinària d'uns ulls al tall del plor, uns llavis elegants, que poden afirmar o negar amb la mateixa veracitat, o la pell freda que la fa tan distant encara que també estranyament propera, però la veritat és que Juliette Binoche actua amb la cara i expressa idees amb ell, poques actrius poden aconseguir-ho com ella. S'ha dit alguna vegada: “et pot convèncer que està pensant sense necessitat de fer res d'una manera òbvia”.
La primera pel·lícula important de Juliette Binoche va ser “Jo et saludo, María” dirigida, ni més ni menys, que per Jean Luc Godard. Corria el 1985, i el mateix any la jove actriu treballarà també amb un altre director de prestigi, André Techiné, a “Rendez-vous”.
El 1986 es produeix la seva primera col·laboració amb l'estrany director Leos Carax, al film “Mala sang”, la temàtica del qual gira al voltant de la SIDA, però serà la temporada següent quan Juliette Binoche atregui l'atenció internacional amb “La insuportable lleugeresa del ser” .
Ja el 1991, “Els amants de Pont-neuf” obté un gran èxit, dirigida novament per Leos Carax.
El mateix any que roda l'adaptació de “Cims borrascosos”, Juliette intenta canviar el seu registre habitual amb “Herida”, film de sonat erotisme que l'uneix carn amb carn a Jeremy Irons en un rodatge sota les ordres de Louis Malle, durant el qual els dos actors acaben per no suportar-se.
El canvi definitiu per a l'actriu arriba amb la primera pel·lícula de la trilogia dels tres colors de la bandera francesa –blau, blanc, vermell– dirigida pel polonès Krzysztof Kieslowski. Juliette protagonitza la primera de la sèrie, “Blau”, de 1993, encara que apareix en algun cameo en les dues següents; abans de començar el rodatge havia rebutjat, sense titubejar, un paper al gran “Parc Juràssic” de Spielberg, pel qual moltes actrius haurien matat.
Blau aconseguirà triomfar als Cesar, els Felix ia Venècia, i embotiria Juliette en una classe de personatge introspectiu, estàtic, reflexiu en què molts encara la reconeixem. Al film de Kieslowski interpreta la dona d'un famós compositor que es queda vídua després d'un accident de trànsit genialment visualitzat al principi de la pel·lícula. A partir d'aquest contratemps veurem com el personatge es degoteja en la seva pena, intenta sortir a la superfície i finalment es redimeix. El director va saber extreure la màxima expressivitat amb el mínim gest de l'actriu, amb una sola paraula n'hi ha prou per obrir la porta dels seus pensaments i el seu dolor interior. Primers plans emocionants i petites accions davant de les quals sobren les paraules, com Juliette caminant al costat d'una paret de pedra mentre deixa arrossegar la mà per la roca tallant fins que li sagna el puny.
Després de “Blau”, Juliette queda embarassada i es pren un any sabàtic. El seu fill es dirà Raphael.
El 1995 participa al film més car de la història del cinema francès fins aleshores, “L'hússar sobre la teulada”, dirigida per Jean Paul Rappeneau, on l'actriu interpreta Pauline de Theus.
El món de la moda no trigarà a aprofitar el cobejat rostre de la Binoche, i es formalitzarà un contracte que la converteix en imatge de Lancôme. Rodarà diversos clips i posarà com a model a diverses sessions fotogràfiques.
El 1996 s'endinsa a la comèdia romàntica amb “Romance a Nova York”, amb William Hurt de coprotagonista.
Juliette ja mereixia un reconeixement a nivell massiu, un passeig per la fama de Hollywood sense perdre, això sí, el bon ull que sempre l'ha involucrat en films de bona qualitat. L'oportunitat arriba amb “El paciente inglés”, dirigida per Anthony Minghella, adaptació de la novel·la de Michael Ondaatje. Es tracta d'un melodrama èpic, terribilista i apassionat (encara que avorrit i carca segons molts), que protagonitzen Ralph Fiennes, Kristin Scott Thomas, Willem Dafoe i la mateixa Juliette encarnant una bondadosa infermera. Aconsegueix l'Oscar a la millor actriu secundària, una més de les nou estatuetes que obté el film, a més del reconeixement al festival de Berlín.
El 1998 debuta com a actriu teatral a Londres, amb una obra de Pirandello, i roda a més “Alice i Martin”, de nou amb André Techiné.
El 1999 “Elogi de l'amor”, i el 2000 la impactant “Codi desconegut”, de Michael Haneke, on aconsegueix una de les seves millors interpretacions, i si no, repasseu la brutal escena al metro, un dels moments més violents psicològicament que he vist al cinema.
Xocolat, dirigida per Lasse Hallström, li proporciona una nova nominació a l'Oscar. Per preparar el seu paper, l'actriu va estar treballant durant un temps en una xocolateria de París. Un dels seus últims destacats films, Jet lag (2003) l'aparella amb Jean Reno, el popular actor francès. També citar “In my Country” (2005) i “Caché amagat” (2006).